BITÀCORA 9: PERCUSSIÓ CORPORAL

04/12/2017

Avui vull parlar sobre percussió corporal, una de les coses més importants i divertides per a treballar amb els xiquets de qualsevol edat.

La percussió corporal és un art que uneix música i dansa mitjançant els sons que produeix el xoc de dues parts del cos.

Els principals usos d´aquesta pràctica són didàctics, terapèutics, socials, lúdics o estètics...

Es tracta d'una de les manifestacions musicals més primitives junt al cant, i present en multitud de tradicions arreu del món, però la pràctica sistematitzada del bodypercussion com a tal no va sorgir fins als anys 70.

Una de les riqueses pròpies d'aquesta disciplina rau en un ampli ventall de timbres. Les combinacions sonores mitjançant el cos són il·limitades, tenint com a única frontera la nostra pròpia creativitat. Els sons corporals més utilitzats són:

• Palmada: El més clàssic i estès per tot tipus de finalitats. És menys conegut el fet que hi ha múltiples formes de picar de mans:
  • Sorda: Típica en cants reposats del flamenc (soleares, fandangos, etc.), xoca els dos palmells produint un so opac.
  • Sonora: La picada de mans clàssica es produeix en xocar el palmell d'una mà amb els dits de l'altra. Està present en cultures de tot el món.
  • Mà oberta: Més difícil de realitzar, però amb molta sonoritat. Les dues mans estan totalment obertes, buscant entrexocar la part de dalt dels dits i la zona intermèdia per crear un buit sonor amb els palmells de les mans. 
• Pit: Un so greu i profund, ideal per substituir els peus quan es treballa amb nens petits. Generalment es percudeix amb la mà oberta, dreta cap a la clavícula contrària, i viceversa; o també al centre del pit si només es percudeix amb una mà.
• Cuixes: Produeixen un so més agut que el pit, però alguna cosa més greu que els palmells sonores. Són la zona ideal per percudir ritmes més ràpids, mitjançant la alternança de les mans. Es percudeix en paral·lel, és a dir, la mà dreta sobre la cuixa dreta i viceversa, encara que també és possible fer-ho al contrari per treballar la coordinació. Trobem un ús popular al Hambone nord-americà.
• Peus: Bàsics per al moviment complet del cos. El so és en general greu, encara que una mica més agut que el pit. El fet que es troba a la part més baixa del cos el fa associar-se amb la pulsació, o els temps forts del compàs. Amb els nens cal tenir precaució a l'hora de treballar amb aquesta part del cos, ja que tenen bastant menys control que amb altres zones. Per descomptat, hi ha múltiples formes de entrexocar el peu amb el terra (planta, taló, punta, arrossegar ...)
• Dits: Un altre dels timbres més utilitzats dins i fora de la música. La seva dificultat és una mica més gran, sobretot per saber realitzar-lo amb les dues mans.

• Cames: De la mateixa manera que es percudeixen les cuixes per davant, pot percutir-se la part del darrere o els costats externs. Així aconsegueixes donar un extra de moviment, ja que el timbre és pràcticament idèntic.
• Estómac: Tot i no ser molt usual, és útil en seqüències en què es percudeix el cos de cap a peus i viceversa.
• Boca: Percutir la boca deixant-la oberta per crear buit. És un recurs una mica més conegut però poc utilitzat acadèmicament. Hi ha múltiples combinacions.
• Pulsació: Dos dits d'una mà (índex i cor) piquen sobre el palmell de l'altra mà. Es tracta d'un cop mut molt utilitzat en l'ensenyament musical per marcar la pulsació d'una peça.

Com es pot comprovar, les possibilitats sonores són molt nombroses. En general, amb les mans pots percudir qualsevol part del cos, depenent del moviment o timbre concret que es desitge. La mateixa mà es pot col·locar de diverses formes per canviar la sonoritat del cop.